El segrest liberal

Els nostre sistema polític és definit com una democràcia liberal. No deixa de ser un sistema pel qual tots deleguem en els nostres representants la capacitat de governar-nos, sempre que se'ns garanteixi un determinat nivell de drets i llibertats. Fins aquí tothom pot estar d'acord que és un dels sistemes menys dolents ideats per fer funcionar la cosa pública; cadascú hi introduiria diversos matisos, que si més o menys drets o llibertats, que si més o menys poder per als representants, més democràcia directa... Però en el que és bàsic i essencial podríem dir que hi trobem un acord relativament ampli.

Però, malgrat que van ser els grans pensadors liberals els qui van posar les bases dels nostres sistemes polítics moderns, sembla que el liberalisme com a corrent de pensament té cada vegada menys importància en l'esfera pública. Poques vegades el trobem a l'argumentari dels qui defensen la democràcia i  és relegat dels valors fonamentals que s'esgrimeixen en la defensa dels poders públics. I això, per què passa?

Molt probablement es deu a l'auge del neoliberalisme, una ideologia econòmica i políticament totalitzadora que promou la llibertat dels actors econòmics per sobre de tot. La similitud entre dos termes que van lligats a dues concepcions quasi antagòniques de la llibertat fa que   molts s'abstinguin de fer bandera dels valors liberals per no ser presos per neoliberals. Estem tan imbuïts pels valors que ens ha imposat el neoliberalisme des dels anys 80' del s. XX, que estem perdent l'arma més valuosa contra la tirania que lentament ha anat introduint aquest ideologia. 

L'acceptació del qui és diferent i la protecció del més dèbil davant l'abús del poderós, això és el liberalisme. I on queda això en la nostra societat actual? Cada vegada més, veiem com aquestes dues característiques se'ns diu que no són possibles en l'actual situació de crisi. L'economia se'ns presenta com a finalitat i no com a mitjà per satisfer les necessitats de les persones. La sacrosanta austeritat és el valor més important i no s'hi accepten discrepàncies polítiques. L'austeritat és democràtica, però l'hegemonia de l'austeritat és falsa i tramposa, i només pot ser definida com a autoritària.

I és aquí on hem de retornar als valors més preuats i originaris del liberalisme. Les democràcies no s'avenen amb les hegemonies i el que cal és una llibertat de debat ideològic profund, no emmascarat de política partidista o de debats entre dretes i esquerres. (Una distinció, per cert, que els partits d'esquerres estan buidant de sentit des que han decidit defensar els valors immobilistes de la dreta en relació a la distribució de poder i de la riquesa!) La llibertat ha de deixar de ser patrimoni de la dreta per formar part del discurs de tot l'espectre ideològic. El que cal és menys retòrica i més debat en profunditat sobre les idees diverses i, a poder ser, oposades que donin a llum encara més noves idees.

El liberalisme pot ser d'esquerres. És més, el liberalisme també ha de ser d'esquerres, perquè sense això no tenen sentit ni les dretes ni les esquerres. Si el neoliberalisme mata el liberalisme, la tirania haurà vençut el lliure albir i, amb ell, les idees. I llavors, ja serà massa tard.