Una tercera via per al socialisme

L'últim capítol de la política catalana ens ha deixat la dimissió de Pere Navarro, també dit "el federalista". No podem dir que sigui una gran pèrdua per a la política catalana. Com a diputat i líder (per dir-ho d'alguna manera) del PSC, no ha estat capaç d'aturar l'enfonsament electoral del seu partit en cap dels darrers comicis; i a nivell parlamentari no s'ha destacat per presentar alternatives a l'acció de govern de CiU ni per la concreció del seu gran tòtem: el federalisme ―si algú descobreix de què va que truqui al carrer Nicaragua. Tampoc no es pot dir que perdem un gran orador, així que humilment li podem dir #simiribonanit!

Però deixem estar les necrològiques. Un dels elements destacats de la dimissió d'en Pere Navarro ha estat que alguns destacats membres de l'opinió publicada i alts dirigents socialistes han defensat que cal implantar el PSOE a Catalunya. Així, hi ha qui defensa que s'ha de posar fi a l'anomalia històrica que ha suposat l'existència del PSC (pe-essa-ce, no pessecé, ¿o sí?) com a partit diferent del PSOE. Tot i que orgànicament el PSC no depengui directament del PSOE en els últims anys tampoc ho ha demostrat. El que realment volen els qui ho demanen és poder influir més en la composició de l'executiva del PSC. Ara bé, és necessari dividir les dues ànimes? S'ha de triar necessàriament entre conllevància o independència, no hi ha tercera via en el socialisme català? Doncs sí, podria haver-n'hi.

En sistemes polítics multinivell és fàcil que es donin efectes de contaminació entre diferents arenes electorals. L'exemple més clar el trobem en el fenomen conegut com a vot dual, que caracteritzà la política catalana entre els 80' i els 90': individus que votaven el PSOE a les generals i CiU a les autonòmiques perquè consideraven que representaven millor els interessos a defensar en cada nivell polític. Sabent que els individus ens replantegem el vot en funció del tipus de comici, per què no plantejar diferents marques electorals per als diferents tipus d'eleccions. De fet, al Canadà ho fan així, i és una manera d'evitar contradiccions i contaminació entre eleccions. 

La tercera via, per tant, es basaria en establir una branca regional del PSOE a Catalunya però que només es presentaria a les eleccions al Congrés mentre que el PSC mantindria la seva independència i idiosincràcia per poder presentar-se lliurement a les eleccions catalanes sense ingerències del PSOE. S'acabaria ràpidament el debat sobre el grup propi del PSC al Congrés, el PSC es podria alinear sense problemes al costat del dret a decidir, etc. Al Quebec tots els partits tenen dues "marques" electorals, fins i tot els independentistes: el Parti Québecois es presenta a les provincials (autonòmiques) i el Bloc Québecois a les federals (generals).

És evident que això, com totes les terceres vies que es proposen darrerament, no té gaires possibilitats de prosperar. Potser si s'hagués aplicat fa uns anys, el socialisme català no seria on és, però ara per ara l'únic futur que se li pot augurar al PSC és la residualització política. No és una qüestió de lideratges, sinó de fons, de projecte, d'idea de país. En això el socialisme català està hipotecat, i sembla difícil que trobin cap Ada Colau que els vulgui rescatar.

Qui era Joseph Fouché?

Suposo que a pràcticament ningú li sonarà el nom de Joseph Fouché. Jo tampoc el coneixia fins fa poc més d'un mes, però per Sant Jordi va caure a les meves mans una biografia que en va escriure Stefan Zweig. L'he devorat en uns pocs trajectes de bus i alguna sessió intensa de cap de setmana. Fouché és probablement el polític més important de França durant els 25 anys més intensos i convulsos de la història d'aquest antic país. Sí, no cregueu que exagero, des de 1789 fins a 1815 Fouché domina tot l'atrezzo d'un escenari en constant moviment. Cap dels grans noms amb què associem aquests convulsos anys va ser capaç d'adaptar-se i sobreviure, només Fouché. Ni el duet jacobí Robespierre/Marat, ni Paul Barras liderant el Directori, ni tan sols l'emperador Napoleó I van saber sentir la pulsió de la política francesa i tots van sucumbir. L'únic responsable que va perdurar fou Fouché, però a ell ja no el recorda ningú.

Joseph Fouché comença la seva carrera com a seminarista però el seu caràcter indòmit li impedeix lligar-se mai a res. Ràpidament s'adonarà que consagrar la seva vida a Déu no li permetrà gaudir del joc humà del poder. Quan esclata la Revolució Francesa de seguida abandona el seminari on seguia fent de professor d'àlgebra i s'uneix a la revolta. Amb prudència, sense acabar de comprometre's mai. «Una revolució, ho sap molt bé, no pertany als capdavanters, […] sinó sempre al darrer.» En uns temps tumultuosos com els que va viure, és així com mirarà de guanyar el poder sempre. Fouché, però, també comet errors de joventut i en els primers temps de la revolució s'acosta massa al foc. A Lió, on fa de virrei republicà, actua com el revolucionari més abrandat, abraça l'ateisme i el republicanisme, fa executar centenars i milers de sospitosos "contrarrevolucionaris". Però llavors, els signes dels temps comencen a canviar. Descobreix llavors que per salvar-se ha d'enganyar i mentir, refrena el seu comportament i abraça la indulgència. Aprèn allà la seva gran tècnica de supervivència: actuar d'acord amb tots els principis en conflicte i tenir prou informació sobre ambdós bàndols. És la seva tàctica, poder mostar a tots els bàndols que ell sempre els ha estat fidel (d'una manera o altra).

És així com vencerà fins al mateix Robespierre. Fouché és l'ànima de totes les trames i, veient com tothom qui s'ha exposat durant els primers anys de revolta desapareix, s'adona que només vencent Robespierre es podrà salvar. Instint polític. Fouché guanya i se salva però s'ha deixat notar massa. La seva imatge està cremada. El fan fora de la seva passió però no es rendeix. Aprèn a fer política subterrània i esdevé un mestre de tots els subterfugis bruts, de les baixes passions dels homes. Descobreix el gran valor de la informació. El coneixement el farà escalar de nou perquè Fouché ho sap tot d'aquells per a qui treballa i d'aquells a qui espia. Això el fa valuós i perillós per totes dues bandes. La seva ambició (i el temor que li té tothom) no té límits i acaba aconseguint el càrrec que el fa invencible i omnipotent: ministre de policia. Des d'allà gestiona la informació que vol fer arribar als seus superiors i la que no. «Fouché sempre sap més coses de les que els del Directori pensen que ell sap i per aquesta raó esdevé alhora perillós i imprescindible per a tothom.» Fouché té a les seves mans la balança de la justícia amb la diferència que no té cap bena als ulls, sinó tota la informació al seu cap. És Fouché qui decideix quines maquinacions arriben a bon port i quines no.

Napoleó edevé emperador per obra i gràcia de Joseph Fouché, i és que «[v]e't aquí el secret últim del poder de Joseph Fouché: que, tot i voler sempre el poder, […] en té prou, al contrari que la majoria, de saber que el té». La millor escena del llibre és probablement quan Fouché reuneix tots els qui preparen el cop d'Estat a favor de Napoleó. Fouché organitza un sopar a casa seva en què tots els conspiradors, quan seuen a taula, s'adonen que tots els implicats són a casa del ministre de Policia. Napoleó s'adona que el seu èxit depèn de Joseph Fouché, però encara falta el darrer convidat: el president del Directori. La conversa és hilarant: Fouché, preguntat pels últims esdeveniments, respon que hi ha la típica xerrameca de conspiracions. Suors fredes. De qui es riu Fouché? Dels uns o dels altres? Potser de tots dos, o potser simplement no ho sap i simplement busca un nou as per guardar-se a la màniga. Si vencen els conspiradors podrà dir que els recolzava des del principi, si fracassen podrà dir que ell els va fer caure. Com la banca, Joseph Fouché sempre guanya.

Napoleó, com els seus predecessors s'adona ràpidament que necessita Fouché tant com en desconfia, perquè Fouché només es deu a si mateix. Comença entre ells possiblement la més gran batalla interna en un gabinet polític. Es creuen espies i contraespies però Fouché domina més bé el joc de la informació. Napoleó també acaba caient perquè, quan arriba el moment, Fouché recolza la monarquia borbònica a canvi de seguir manant. I és simplement així, amb una tàctica tan simple però en què és tan complicat encaixar totes les peces, com Joseph Fouché sobreviu políticament.

El Maquiavel que va escriure El príncep estaria orgullós de Joseph Fouché, probablement la persona que més bé va saber entendre el funcionament del joc polític. Fouché sempre manà perquè per a ell «l'home no és res, la causa no és res… només el joc ho és tot». Des d'aquest punt de vista, Fouché és un home admirable i repulsiu a parts iguals: admirable perquè és un geni en la comprensió del caràcter humà, sempre sap com encarar els conflictes, però alhora repulsiu perquè les seves accions no tenen cap noblesa, cap ideal. Fouché adora més la lluita pel poder que el poder en si, és un polític de raça, només així s'explica la seva preeminència tant amb un rei borbó, com amb els més jacobí dels jacobins, amb un emperador, i en els buits de poder. A principis del XIX, dir Fouché és dir França, i tot perquè Fouché «[n]o va amb una idea, sinó amb els temps».