El debat ha començat una hora més tard de l'habitual per les protestes d'alguns estudiants que ens han privat l'accés a l'auditori de manera contundent, sense incidents però amb violència (n'hi ha de tants tipus que segur que n'exercien algun). Sincerament, comprenc molts dels motius i, fins i tot puc arribar a compartir-ne la majoria, però no la forma. Jo entenc la universitat com un espai de debat i de pensament, una àgora en què totes les opinions són benvingudes quan respecten les dels altres. El dret a protestar i reivindicar forma part de la vida universitària, però no entenc quin és el problema davant el fet que 3 personalitats de reconegut prestigi i experiència en la diplomàcia comparteixin les seves experiències i reflexions. El boicot pel boicot no és justificable i menys quan atempta contra alguns dels valors més essencials de la vida en democràcia.
Però més enllà d'aquests fets lamentables, voldria fer algunes reflexions sobre el què ha aportat de si el debat.
 |
| Dominique de Villepin |
 |
| Igor Ivanov |
Seguidament, Igor Ivanov s'ha centrat en les relacions entre la UE i Rússia, tot destacant-ne que 22 anys després de la caiguda del mur, encara es regeixen per la desconfiança, que només es pot entendre per una manca de comprensió vers l'altre.
 |
| M. Ángel Moratinos |
Finalment, M. A. Moratinos ha destacat quina és la visió que es té de Rússia com a veí però no com a aliat, en part pel recel i la suspicàcia que genera entre els Estats membres que van ser satèl·lits (o repúbliques) de la URSS. Només una reformulació de les institucions i un major diàleg intergovernamentals ens ajudarien a enfortir el lligam i poder acabar-la de veure com a aliada i superar la «síndrome de Guerra Freda».
Després d'unes intervencions tan interessants sobre les relacions UE-Rússia m'han vingut al cap algunes reflexions.
Dominique de Villepin ha afirmat que una Europa àmplia ha de ser un lloc de diàleg, però també ha de conservar les seves arrels, mirar de difondre els seus valors fundacionals de pau, llibertat i democràcia. Rússia no és precisament un model polític exemplar en aquests aspectes, ho hem vist en les repressions dels crítics amb el president Putin, en les tensions territorials amb alguns dels seus Estats fronterers i pel suport que sovint dóna a Estats autocràtics a les Nacions Unides. Des del meu punt de vista, assolir una Europa àmplia va més enllà de simplement estretir la col·laboració entre governs i empreses de determinats territoris. La singularitat d'Europa és, precisament, que és (o hauria de ser) alguna cosa més que un territori: una manera de fer i de veure al món que contribueixi a la seva civilització, pacificació i progrés en base a uns valors de tolerància, llibertats, participació i respecte a la diversitat.
 |
| Una Europa àmplia |
Parlant amb el ministre Moratinos després del debat, li he exposat tot això i m'ha comentat que, per ell, la clau rau en la ciutadania europea. D'acord, però sobre quina base s'aconsegueix la ciutadania? Sobre la de la nacionalitat, és clar, que atorga l'Estat-nació. De fet, el problema real a Europa és com aconseguir conjugar les diverses realitats nacionals i culturals sota un mateix marc europeu. Europa federal sí, però només si es basa en un pacte entre totes les realitats europees.
Una Europa àmplia no només és possible, sinó que a la curta és cada vegada més necessària, però hem de procurar que l'objectiu de tenir més poder geoestratègic no ens faci perdre de vista que això només té sentit quan es fa sobre una base de benestar social i individual. Sense llibertats, debat, respecte i empatia cap a l'alteritat, potser les estructures d'Europa seran àmplies, però no la seva concepció. I Europa només serà àmplia si reforça i estén els valors que han sigut la seva base des de la II Guerra Mundial.
