Intervenció urgent

Les autoritats espanyoles (in)competents en l’àmbit econòmic amenacen, des de fa un temps, amb la intervenció d’aquelles Comunitats Autònomes que incompleixin els objectius de déficit. I assenyalen amb el dit, sense pebrots de dir-ho clar, Catalunya.

La pregunta que s’haurien de fer és si un Estat intervingut de facto per la Unió Europea i que segueix el Diktat alemany té l’autoritat ―material i moral― per tutelar algú econòmicament. I encara menys un govern com el català que ha demostrat el seu compromís amb la reducció del dèficit, tot i que si forméssim un Estat propi no només no hauríem de fer retallades (o almenys no tan dràstiques) sinó que podríem apostar pel creixement.

No deixa de ser curiós que en un dels moments en què la paraula democràcia (mal usada, quan de fet ens referim a la poliarquia de Dahl) està més desprestigiada, la classe política dirigent s’entesti a fer passar bou per bèstia grossa i a imposar mesures que no formaven part del seu programa electoral ―i el cap de l’executiu del Regne d’Espanya està fent mèrits per encapçalar aquest rànquing.

En un moment en què tothom ―famílies, empreses i Estats― està intervingut econòmicament per la voluntat de mercats i agències de ràting, no podem permetre’ns també ser intervinguts políticament. Ens hi juguem la nostra dignitat com a individus i com a col·lectiu. I l’única sortida digna possible és un canvi en les tornes: hem de ser els ciutadans els qui intervinguem l’Estat.

L’objectiu no ha de ser posar fi a l’Estat, sinó enfortir-lo amb preses de decisions que es fonamentin en la decisió clara i concreta declarada per la ciutadania. Democràcia directa per als aspectes inesperats que sorgeixin en la gestió executiva i per les demandes d’una part considerable de la ciutadania. Democràcia representativa per dotar d’estabilitat les estructures polítiques i guiar unes línies mestres d’actuació a mitjà termini. I, a vegades, per assolir això caldrà que diguem prou.

Tenim dret a decidir si volem formar part d’un Estat intervingut o si volem intervenir per constituir el nostre propi Estat. I, per això caldrà que treballem en la mateixa direcció, perquè llavors, «creieu-me que som imparables». 

Models de present i futur

La idea d'aquesta entrada comença a Sant Cugat del Vallès. Per què en aquesta població? Perquè és un exemple proper de la implantació d'un projecte integral de ciutat anomenat smart city. I què és una smart city o ciutat intel·ligent? Doncs bé, segons la definició de Caragliu, «una ciutat és intel·ligent quan inverteix en capital humà i social, i infraestructures de la comunicació (informació i transports) per estimular un desenvolupament econòmic sostenible i incrementar la qualitat de vida amb una gestió intel·ligent dels recursos a través de l'Administració».

És a dir, smart city, és l'actualització de les ciutats a la seva nova realitat econòmica, demogràfica, política i ―sobretot― social. La ciutat, entesa com aquell espai on la gent viu, treballa, descansa i es relaciona amb els altres ha d'aprendre a encarar els nous reptes que ha dut amb si el s. XXI. Si les ciutats medievals van haver d'ampliar muralles per encabir la població que s'hi encaminava, les ciutats del segle XXI hauran de trencar unes barreres tecnològiques, però especialment les muralles burocràtiques que en dificulten i alenteixen el desenvolupament.

Smart city, no ens enganyem, no deixa de ser un nom maco que encaixa amb els aires de globalització i que porta associades algunes idees que no acaben de ser certes. En canvi, no acaben de ser coneguts alguns aspectes que suposen un canvi que, personalment, considero essencial. Anem per parts.

En primer lloc, ¿l'smart city és una ciutat tecnològica? "Sí, però..." Sí perquè és evident que una ciutat de present ha d'aprofitar totes les oportunitats que li ofereix el desenvolupament tecnològic. Però, smart city no és només tecnologia; és la part més visible, la que s'hi associa més directament, però la pregunta que cal fer-se és: tecnologia a la ciutat per a què?

I, en segon lloc, aquí és on entren en escena els aspectes segurament menys coneguts per la ciutadania del que hauria de suposar ser smart city. Smart city ha d'implicar posar tots els recursos tecnològics possibles al servei del ciutadà, guiats a través de valors com la transparència, la sostenibilitat, l'eficiència i la transversalitat. La tecnologia només ha de ser un mitjà per recollir dades que permetin conèixer necessitats i solucionar problemes tan bon punt es produeixin; però no només això, la tecnologia també ha de formar part de les solucions que es proposin. 


No obstant, el més important aquí no és la tecnologia sinó el que ens permet fer, i el fet que ens obre noves vies de funcionament de l'administració pública i en la prestació de serveis a la ciutadania. 

Aquest cap de setmana, l'impulsor inicial de la transformació de Sant Cugat en una ciutat jove i dinàmica, que va posar les bases per a l'actual projecte smart, l'H. Conseller Recoder, és a Las Vegas negociant per aconseguir portar a Catalunya el projecte d'EuroVegas. I només pocs dies després que el MH Pr. Mas ens hagi indicat que la nostra Ítaca ha de ser Massachussets, el conseller de Territori i Sostenibilitat, «que ―com diu Ignasi Aragay al diari Ara― va aconseguir que el creixement de Sant Cugat fos verd i cultural, [i] mai li hauria passat pel cap fer-hi un Eurovegas als afores», ha de batallar per portar un model de funcionament que no s'adiu amb el que va predicar des del consistori de Sant Cugat. 


Si realment volem ser com Massachussets i acostar-nos a l'Ítaca somniada hem d'invertir en smart cities i tot el que comporta; si, per contra, ens acostem al model Nevada (Las Vegas), hem de tenir present que l'Ítaca cada vegada queda més lluny. I això, com a col·lectiu i com a país no ens ho podem permetre.