Reflexions polítiques

L'últim trimestre de l'any ha estat apassionant políticament parlant. Tot just després de vacances ens trobàvem amb la manifestació multitudinària de l'11-S que va marcar el tempo polític de tot el que succeiria després. El fracàs definitiu del pacte fiscal (que ja va néixer mort) i la convocatòria d'eleccions anticipades que van acabar amb un resultat agredolç una mica per a tothom.

Els resultats negatius, des del meu punt de vista, van provenir dels mals resultats de CiU i de SI. De CiU, si bé no desitjava una majoria absoluta que refredés el clam de la Diada, considero que el càstig que va rebre n'Artur Mas va ser excessiu, si bé comprensible pel desgast de les retallades i perquè hem de comprendre que els resultats del 2010 van ser excepcionals. Malgrat tot, van obtenir una majoria prou folgada que assegurava el seu lideratge.  Els comentaris sobre SI me'ls reservo pel final.

La vessant positiva dels comicis va ser que, per primera vegada, el segon partit de la cambra va ser un partit independentista, ERC, amb n'Oriol Junqueras al capdavant. Considero que van fer una campanya molt bona i van ser capaços de netejar la imatge que havia embrutat el partit durant els tripartits. Un altre aspecte positiu és l'ascens de les esquerres, ICV-EUiA i la CUP, sobretot d'aquesta darrera, que aportarà una alenada d'aire fresc i noves maneres de fer política. (I sense oblidar que són independentistes!) I, finalment, 

Sobre Solidaritat. No ho negaré, va ser un fracàs i una decepció per un projecte al qual em sentia vinculat des dels seus inicis. Malgrat tot, no va ser una sorpresa, la majoria ja ens ho temíem però, com algú ha dit molt sàviament, podem considerar que hem mort d'èxit. SI no serà al Parlament, però el tema central del debat polític serà quasi exclusivament la independència de Catalunya, tal i com han fet els diputats de SI durant la passada (mitja) legislatura. Per a mi, SI era només un instrument per assolir la independència i fora del Parlament ha perdut el seu sentit originari: fer la independència. És per això que he decidit desvincular-me'n.  I, realment, em sap molt de greu perquè crec que SI aportava una visió clara i contundent, una manera diferent de fer política, amb mecanismes diferents a l'hora de funcionar com a partit. És una llàstima, però el poble és sobirà.

Ara ja no formo part ni de SI ni de cap altre partit. Aquests dies després de les eleccions i aprofitant les vacances he fet un exercici d'autocrítica. M'he adonat que formar part d'un partit polític no anul·la el sentit crític però massa sovint va fer que deixés de veure la realitat, massa sovint m'entestava a pensar i mantenir-me inflexible en les meves posicions. I no, això no és el que requereix la política ni la societat. I això no és culpa de SI, ni molt menys, ans al contrari, considero que malgrat tot han estat una bona aportació a la política catalana. Però, personalment, m'he adonat que no estic fet per formar part de cap partit, almenys no encara.  

Em prendré un temps de reflexió i de seguiment més independent de l'actualitat per aconseguir una mirada més tranquil·la sobre la realitat. Seguim endavant!

Cap a un nou federalisme

Podríem parlar del federalisme com l’evolució democràtica del feudalisme. Derivats ambdós de la mateixa arrel llatina, foedus ―pacte―, l’un representa el passat d’Europa i l’altre n’ha de representar el futur. Parafrasejant el bisbe Torras i Bages, Europa serà federal o no serà!

L’ascens dels nous processos secessionistes en el si de la Unió Europea hauria d’accelerar la conversió d’aquest ens en un major paraigües comú dels pobles i nacions europeus que en vulguin formar part. La reordenació del mapa polític hauria de desembocar en una sèrie de pactes multilaterals entre iguals que reformulin una anquilosada concepció d’Europa. Caldrà establir un nou i clar sistema de pesos i contrapesos ―polítics, econòmics, judicials...― i sistemes democràtics de conformació de les institucions. Europa hauria de ser capaç d’assumir el poder polític i econòmic cedit pels Estats, mantenint una àmplia autonomia en la resta d’aspectes que els Estats membres decideixin. Únicament la claredat competencial i l’autonomia pressupostària de cada nivell administratiu pot fer gran aquest projecte. Però això només pot sorgir del comú acord de la ciutadania europea, el nou foedus on assentarem les bases del nostre futur no pot ser mai coaccionat.

Aquest és el projecte de futur, el full de ruta que hauria de propugnar ―al meu entendre, i a grans trets― el catalanisme independentista que lluita per esdevenir nou Estat dins de la UE. L’únic federalisme veritablement útil, possible i acceptable per als catalans és aquell que emana del dret inalienable de la ciutadania a decidir el seu futur. Cap proposta federalitzant provinent d’Espanya serà acceptable perquè sorgirà d’una voluntat d’imposar una federació a Catalunya, mai no serà una federació per a Catalunya. S’han acabat els enganys. Espanya ―com és coneguda fins avui― no serà! Catalunya serà federal, sí, però només en una federació de voluntats democràtiques.

El discurs de la por, ja no fa tanta por. És una mica com el conte d’en Pere i el llop. Els beneficis nets de la independència ―ja siguin raons polítiques, culturals o econòmiques― en el millor escenari projectat possible són coneguts i a bastament assumits i compartits. Ara cal bastir i reforçar l’engranatge d’aquest procés, desmentir les calúmnies amb raons i treballar per descartar progressivament tots els escenaris de futur que poden ser percebuts com a negatius per una part de la població. Les incerteses han de deixar de ser excusa per als posicionaments negatius. Això requereix un full de ruta ben traçat i clar, trampejant les passes en fals i assumint amb rigor els esforços necessaris per arribar a la meta.

El federalisme europeu que desitgem requereix que acomplim serenament i voluntariosament aquesta primera tasca. Els catalans som pactistes per naturalesa política i la nostra Ítaca va més enllà del que molts pensen. Ser capaços de caminar tot sols és només la primera passa per poder allargar la mà a la resta de membres del gran pacte europeu. Federals? Així sí.

#11s2012 - Canvi d'estratègia

«Only when identity is coupled with interest does a 

popular  desire for independence come about. If a 

people can be  better off economically, culturally, 

and politically as the core of an  autonomous poli-

tical jurisdiction, then secession emerges.» 

J. Sorens, Secessionism

Des de fa uns dies tots els independentistes vivim en un núvol, en una mena de somni permanent després de la manifestació independentista més gran vista mai a Europa. Com em deia algú fa un parell de dies, encara som a la manifestació. Anem a pams.

En primer lloc, crec que és de justícia que ens donem les gràcies els uns als altres per haver estat capaços de formar part d'un petit gest  —però no per això menys important— de i per a la sobirania. L'actitud de tothom va ser exemplar i vam ser capaços de despertar un corrent de simpatia arreu del món. Aquests dies fa goig passejar-se per Barcelona i observar la gran quantitat de senyeres i estelades que romanen als balcons. 

Després del poble va venir el torn dels polítics. El MH Artur Mas va exercir el seu paper institucional amb més valentia del que molts crèiem; la manifestació li ha trastocat el calendari polític per a la legislatura i estic ben segur que el seu equip treballa amb més celeritat en el pla B i, fins i tot, en el Pla I. Tot i això, i per més que hagi tingut la valentia de dir el mateix aquí que a Madrid, segueix putaramonejant una mica. Ja se sap, la gent no canvia d'un dia per l'altre. Segueix encaparrat en la seva dèria pel pacte fiscal, per més que el poble ja li hagi dit que aquesta és una assignatura optativa, innecessària per aprovar el curs polític.

Tercer, la reacció prèvia d'Europa va ser totalment influenciada per Madrit («no ciutat sinó concepte», com diria Iu Forn) amb l'advertència de quedar fora de la Unió Europea. L'endemà, van rectificar. El més positiu de tot això és que a Espanya es contempla la possibilitat de la independència com una qüestió factible, el més negatiu és que això no serveixi per iniciar una discussió amb posicionaments argumentats. Seguim com estàvem, arguments contra repressió i discursos de la por. Espanya segueix igual.

En quart lloc, sembla que el panorama a Europa s'anirà clarificant en els propers temps. La UE veu com el moment de les secessions de territoris d'Estats membres com un fet inevitable i prepara la resposta política —perquè els tractats no ho preveuen— per solucionar-ho. Des del meu punt de vista, si els processos es duen a terme de manera democràtica, pacífica i cívica, la UE no tindrà més remei que acceptar una ampliació automàtica del nombre d'Estats. Ho crec així en tant en quant la Convenció de Viena considera que els dos Estats resultants d'un procés de secessió conserven la implicació en els tractats internacionals subscrits per l'Estat matriu o primari. L'ampliació hauria de ser automàtica i el que s'hauria de negociar bilateralment amb la UE —a ser possible amb anterioritat a la proclamació de la secessió— seria la forma i les quotes de poder dels dos nous Estats resultants; també Espanya, ja que l'Estat espanyol membre de la UE no seria el mateix que ha subscrit els anteriors tractats europeus.

Ja per acabar, cada cop es fa més patent que la independència de Catalunya és una mostra del fracàs polític espanyol de la transició. El café para todos va aigualir l'objectiu real de les autonomies: dotar d'autogovern els qui realment el volien per aplacar les seves possibles ànsies secessionistes. El fi de la descentralització, sumat a la manca de mecanismes legals per exercir la secessió (paradoxalment aquests mecanismes redueixen les possibilitats de secessió!) han generat l'efecte contrari del que es pretenia i ha provocat a mitjà termini un increment dels secessionistes condicionals —persones que davant la disjuntiva de statu quo vs secessió prefereixen aquesta darrera quan l'statu quo no és previsible que canviï. En definitiva, les persones que fan que la secessió esdevingui una qüestió política central o no del debat públic. Tot això és el que indica Jason Sorens en el seu magnífic llibre Secessionism.

Catalunya ha arribat a aquell punt en què la suma de la identitat i de l'interès públic col·lectiu convergeix en direcció a una única estratègia factible, la secessió. El poble ha parlat al carrer, ara cal que s'expressi a les urnes!

In memoriam, Sepharad

Comença a ser moment d'anar escalfant motors de cara a la Diada de l'11 de setembre. Espero que la marxa per la independència de la tarda sigui massiva perquè poguem mostrar al món que volem la independència, i res més.

L'anunci de l'ANC, utilitzant uns magnífics (encara que antiquats) versos d'Espriu, m'ha recordat uns breus versos que vaig escriure (sense grans pretensions) tot revisant una mica l'univers descrit per l'arenyenc a La pell de brau. M'ha semblat convenient fer-los públics en uns temps tan assenyalats. Diu així.

Hem estimat la terra

i el nostre somni de la nova casa

alçada en el solar de la llibertat

S. Espriu

In memoriam , Sepharad

Deixa'ns marxar, vella Sepharad,

allà on puguem sentir-nos fills

de la nostra pròpia terra;

allà on no haguem de patir

per banderes ni nacions.

Perquè jo no sóc fill teu,

maleïda i vilipendiada

Sepharad.

¿Que no ho saps?

Ja ningú t'estima!

Llargues serres, vells turons,

grans altiplans:

històriques presons!

Tinc un somni: deixar

de ser mesell de la meseta.

Oblidar tota aquella gent,

de mires estretes, que dels

mots nostres en feia vent

per enfonsar ponts i estripar

velles ensenyes de brau.

Vull ser, i vull saber

com puc ser jo tot sol.

Dissortadament, fins que tu

no jaguis, inerta i gelada, damunt

aquesta pell de brau ensangonada

cap fill teu no serà feliç.

Després de tantes baralles,

i batalles ―perdudes totes—,

ja és hora de sepultar-te,

agònica Sepharad.

Bona Diada!!!

Pla I

Nou capítol del culebrot de la Hisenda pròpia per via unilateral. Com ens agrada crear tendències i inventar solucions inversemblants per maquillar el que ja no arregla ningú.

Avui el diari Ara publicava que el govern estudia la manera d'aconseguir la Hisenda pròpia per a Catalunya en cas que fracassi —que fracassarà— la proposta de pacte fiscal. Segons el rotatiu, una possibilitat seria que l'Agència Tributària Catalana assumís la recaptació dels impostos locals, cedits per les diputacions i, posteriorment, demanar siusplau als contribuents que ingressin els seus impostos a la Hisenda catalana. 

D'acord, molt bé, imaginem que això passa i que els catalans en massa fem confiança al nostre govern i fem els tràmits corresponents. Problemes: 1) Manca personal per fer-se càrrec de tot el que això suposa, 2) els censos detallats sobre qui ha de pagar què són en mans de l'Estat, 3) no tothom pagaria els impostos a l'Agència catalana, hi hauria qui per desinterès, desinformació, indiferència o ideologia —absolutament respectable!— faria tractes amb l'Agència espanyola, i 4) Espanya ens tallaria l'aixeta de les transferències, que ens abocarien a l'asfíxia econòmica, als impagaments i a la desconfiança dels mercats. 

Pregunta: aquest és el pla B que té preparat el govern per quan Espanya digui que no al pacte fiscal?

A més, anem a una base més profunda: què vol dir crear una Hisenda pròpia de manera unilateral? Aclarim-nos. Podem arribar a comprendre —a alguns ens costa molt, però deixem-ho...— que alguns busquin l'enèsim pacte amb Espanya, és un ideal polític perfectament legítim, però el que no es pot fer és enganyar al poble. Diguem-ho clar, davant la negativa espanyola a la proposta catalana, què farem? Perquè el que no es pot fer és anunciar un acte de sobirania econòmica renunciant a la sobirania política, de la qual emana la legitimitat de qualsevol govern per fixar, recaptar i executar els seus impostos. 

Hisenda pròpia no vol dir res. Hisenda pròpia vol dir fer el ridícul i perdre el temps. O és que potser quan anem pel món explicant-ho ens aplaudiran? No. Posaran cara estranya i diran: «això què és? que encara formeu part d'Espanya, no?» I no ens quedarà més remei que abaixar el cap i canviar de tema. Hisenda pròpia vol dir malgastar recursos per preparar una eina que naixerà morta perquè no serà útil si no hi ha la valentia de fer un pas endavant políticament. Hisenda pròpia és fer-te el gallet davant un contrincant que sap que mai podràs fer-ho, que és només un gest per guardar les aparences.

Aparquem el pla B. Posem en marxa el Pla I, el Pla Independència. Treballem per posar en marxa i bastir l'Estat Català —que no pateixin que tindrà Hisenda pròpia, com tots els Estats del món—, fem sentir arreu del món les nostres ànsies de llibertat. Proposem un horitzó seriós per al nostre poble. Treballem per fer de Catalunya un nou estat d'Europa.

Yes, you could...*

La política d'un país foraster és difícilment comprensible per als qui no hi resideixen. Tot i així, és massa temptadora la possibilitat d'opinar sobre allò que fan a fora de casa. A la gent li encanta parlar de Cuba, el Regne Unit o Kuwait (per posar 3 exemples dispars) des del punt de vista que li genera la seva pròpia cultura política, sense tenir en compte que en cadascun d'aquests llocs serà completament diferent. És cert, i jo tampoc no me'n puc estar. La carn és feble... Fets els advertiments —i assumint les crítiques—, passem a la qüestió.

Que decebedora està essent la (¿pre?)campanya electoral dels EUA entre Mitt Romney i Barack Obama! Que lluny queden (i que ràpid que han passat els 4 anys) els eslògans d'esperança que venia el primer aspirant negre a la Casa Blanca. Jo encara recordo que procurava guardar els seus discursos, de fet encara són per casa. Van ser unes eleccions històriques que van mostrar la creixent normalitat de les minories i van fer néixer un nou grup d'extremistes, el Tea Party. (Què se n'ha fet de Sarah Palin?)

I després de vendre esperança, se n'ha pogut recollir molt poca; massa fum per a algú que prometia major igualtat i una nació menys dividida. Probablement no és (tot) culpa seva, es van posar més esperances de les degudes sobre la seva persona i fins i tot se li va entregar un Nobel immerescut —perquè encara no havia (ni ha) fet res per merèixer-lo. La gent va oblidar que simplement era un home, un president més dels EUA. El món va voler veure en ell un successor de F.D. Roosvelt i, amb prou feines s'han trobat un Jimmy Carter qualsevol.

Obama no es pot dir, no obstant, que no ho hagi intentat. Ha sabut redefinir la posició dels EUA en un marc multilateral en les Relacions Internacionals, renunciant a l'unilateralisme de l'era Bush Jr., i va aprovar la reforma sanitària més important dels darrers 50 anys —per més que descafeïnada, ja és més del que van aconseguir els seus antecessors.

«Mai hem estat simplement una col·lecció d'individus ni una col·lecció d'Estats vermells i Estats blaus. Som, i sempre serem, els Estats Units d'Amèrica.» El gran fracàs d'Obama rau precisament aquí, en la incapacitat de progressar en aquesta direcció. (No diré complir-ho perquè cal ser realistes!) Durant el seu mandat l'antagonisme entre Partit Republicà i Demòcrata s'ha eixamplat com feia temps que no passava. Suposo que és per això, fastiguejat i frustrat per no haver pogut complir amb un dels seus principals somnis, que ara es dedica a fer una campanya anti-republicana, en contra del que sempre havia predicat: la necessària entesa entre republicans i demòcrates per assolir una millor presa de decisions polítiques.

En definitiva, el president Obama perdrà les properes eleccions, però els republicans no seran capaços de vèncer el fantasma del personatge, del candidat Obama. Un fantasma que persegueix el president, recordant-li cada dia tot el que hauria d'haver estat i que difícilment podrà aconseguir.


*Sí, podries...

Intervenció urgent

Les autoritats espanyoles (in)competents en l’àmbit econòmic amenacen, des de fa un temps, amb la intervenció d’aquelles Comunitats Autònomes que incompleixin els objectius de déficit. I assenyalen amb el dit, sense pebrots de dir-ho clar, Catalunya.

La pregunta que s’haurien de fer és si un Estat intervingut de facto per la Unió Europea i que segueix el Diktat alemany té l’autoritat ―material i moral― per tutelar algú econòmicament. I encara menys un govern com el català que ha demostrat el seu compromís amb la reducció del dèficit, tot i que si forméssim un Estat propi no només no hauríem de fer retallades (o almenys no tan dràstiques) sinó que podríem apostar pel creixement.

No deixa de ser curiós que en un dels moments en què la paraula democràcia (mal usada, quan de fet ens referim a la poliarquia de Dahl) està més desprestigiada, la classe política dirigent s’entesti a fer passar bou per bèstia grossa i a imposar mesures que no formaven part del seu programa electoral ―i el cap de l’executiu del Regne d’Espanya està fent mèrits per encapçalar aquest rànquing.

En un moment en què tothom ―famílies, empreses i Estats― està intervingut econòmicament per la voluntat de mercats i agències de ràting, no podem permetre’ns també ser intervinguts políticament. Ens hi juguem la nostra dignitat com a individus i com a col·lectiu. I l’única sortida digna possible és un canvi en les tornes: hem de ser els ciutadans els qui intervinguem l’Estat.

L’objectiu no ha de ser posar fi a l’Estat, sinó enfortir-lo amb preses de decisions que es fonamentin en la decisió clara i concreta declarada per la ciutadania. Democràcia directa per als aspectes inesperats que sorgeixin en la gestió executiva i per les demandes d’una part considerable de la ciutadania. Democràcia representativa per dotar d’estabilitat les estructures polítiques i guiar unes línies mestres d’actuació a mitjà termini. I, a vegades, per assolir això caldrà que diguem prou.

Tenim dret a decidir si volem formar part d’un Estat intervingut o si volem intervenir per constituir el nostre propi Estat. I, per això caldrà que treballem en la mateixa direcció, perquè llavors, «creieu-me que som imparables». 

Models de present i futur

La idea d'aquesta entrada comença a Sant Cugat del Vallès. Per què en aquesta població? Perquè és un exemple proper de la implantació d'un projecte integral de ciutat anomenat smart city. I què és una smart city o ciutat intel·ligent? Doncs bé, segons la definició de Caragliu, «una ciutat és intel·ligent quan inverteix en capital humà i social, i infraestructures de la comunicació (informació i transports) per estimular un desenvolupament econòmic sostenible i incrementar la qualitat de vida amb una gestió intel·ligent dels recursos a través de l'Administració».

És a dir, smart city, és l'actualització de les ciutats a la seva nova realitat econòmica, demogràfica, política i ―sobretot― social. La ciutat, entesa com aquell espai on la gent viu, treballa, descansa i es relaciona amb els altres ha d'aprendre a encarar els nous reptes que ha dut amb si el s. XXI. Si les ciutats medievals van haver d'ampliar muralles per encabir la població que s'hi encaminava, les ciutats del segle XXI hauran de trencar unes barreres tecnològiques, però especialment les muralles burocràtiques que en dificulten i alenteixen el desenvolupament.

Smart city, no ens enganyem, no deixa de ser un nom maco que encaixa amb els aires de globalització i que porta associades algunes idees que no acaben de ser certes. En canvi, no acaben de ser coneguts alguns aspectes que suposen un canvi que, personalment, considero essencial. Anem per parts.

En primer lloc, ¿l'smart city és una ciutat tecnològica? "Sí, però..." Sí perquè és evident que una ciutat de present ha d'aprofitar totes les oportunitats que li ofereix el desenvolupament tecnològic. Però, smart city no és només tecnologia; és la part més visible, la que s'hi associa més directament, però la pregunta que cal fer-se és: tecnologia a la ciutat per a què?

I, en segon lloc, aquí és on entren en escena els aspectes segurament menys coneguts per la ciutadania del que hauria de suposar ser smart city. Smart city ha d'implicar posar tots els recursos tecnològics possibles al servei del ciutadà, guiats a través de valors com la transparència, la sostenibilitat, l'eficiència i la transversalitat. La tecnologia només ha de ser un mitjà per recollir dades que permetin conèixer necessitats i solucionar problemes tan bon punt es produeixin; però no només això, la tecnologia també ha de formar part de les solucions que es proposin. 


No obstant, el més important aquí no és la tecnologia sinó el que ens permet fer, i el fet que ens obre noves vies de funcionament de l'administració pública i en la prestació de serveis a la ciutadania. 

Aquest cap de setmana, l'impulsor inicial de la transformació de Sant Cugat en una ciutat jove i dinàmica, que va posar les bases per a l'actual projecte smart, l'H. Conseller Recoder, és a Las Vegas negociant per aconseguir portar a Catalunya el projecte d'EuroVegas. I només pocs dies després que el MH Pr. Mas ens hagi indicat que la nostra Ítaca ha de ser Massachussets, el conseller de Territori i Sostenibilitat, «que ―com diu Ignasi Aragay al diari Ara― va aconseguir que el creixement de Sant Cugat fos verd i cultural, [i] mai li hauria passat pel cap fer-hi un Eurovegas als afores», ha de batallar per portar un model de funcionament que no s'adiu amb el que va predicar des del consistori de Sant Cugat. 


Si realment volem ser com Massachussets i acostar-nos a l'Ítaca somniada hem d'invertir en smart cities i tot el que comporta; si, per contra, ens acostem al model Nevada (Las Vegas), hem de tenir present que l'Ítaca cada vegada queda més lluny. I això, com a col·lectiu i com a país no ens ho podem permetre.

Corrupció i desigualtat

Últimament no fem més que sentir parlar a través dels mitjans de dos grans conceptes: corrupció i desigualtat. Arran dels afers Matas, Camps, Millet, Pretòria, etcètera s'ha vist com augmentava la concepció tan arrelada que vivim en una societat corrupta i moguda pels interessos dels més poderosos. I és a partir dels processos judicials en què han desembocat quan s'ha començat a parlar de la desigualtat ciutadana, el famós  «no tots som iguals davant la llei».

La corrupció és inherent a la naturalesa humana, en totes les societats en trobem casos i exemples perquè serveixen per satisfer la necessitat insaciable d'algunes persones. Això, però, no la justifica. L'objectiu racional de l'espècie humana organitzada en societat ha de ser posar límits racionals a l'actuació humana, la famosa sentència de «la meva llibertat acaba on comença la d'altri». 

El gran problema és que aquesta corrupció comporta una erosió continuada al sistema democràtic i desemboca en el populista «tots són iguals». Com podem acabar amb aquesta corrupció? Control, control i més control; directe, indirecte; popular, parlamentari i legal. Com deia avui mateix a twitter el cantautor Feliu Ventura «Quan m'envaeix la desafecció política pense en la desinfecció política.»

Hem de diferenciar, no obstant, dues vessants diferenciades. Per una banda, el desfalc de diners públics per part de persones i societats privades només es pot fer amb legislacions dures i amb una bona supervisió del compliment d'aquestes. Per altra banda, la corrupció dels càrrecs públics també té un component de control públic, més enllà del control legal ―que també hi és―; a nivell politològic ens hem de fer la pregunta següent: ¿hi ha algun sistema que redueixi les probabilitats de corrupció política? 

Des del bloc del Pati descobert llegeixo una síntesi d'un article de Nicholas Charron que puntualitza l'afirmació per la qual els sistemes majoritaris són menys propensos a la corrupció, i afirma que això només és cert quan el nombre de partits amb possibilitats reals d'accedir al poder només són dos. Això implica que el ciutadà ha de triar entre la disjuntiva de bipartidisme o corrupció? Què passaria amb la corrupció amb un sistema mixt pluripartidista? Podria ser que la pressió entre partits fos a diverses bandes per intentar arrabassar l'escó d'algun altre partit en cada determinat districte electoral? Aquest sistema de pressions creuades podria ser més efectiu per combatre la corrupció (ja que es donaria tots contra tots) i podria combinar-lo amb un sistema electoral pluripartidista? Són elements a tenir en compte i que serien dignes d'estudi. De moment, sembla ser que la lluita contra la corrupció encara té un llarg i costerut camí per davant.

I desigualtat. Hem vist com la desigualtat ha saltat a primera pàgina dels diaris arran de privilegis que han rebut determinades persones que havien de tenir tractes amb la justícia. El que m'indigna és que es faci el comentari de no som tots iguals. Evidentment que no. La pròpia Constitució del Regne d'Espanya és contradictòria en aquest aspecte. En l'article 14 diu, literalment: «Los españoles son iguales ante la Ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social.» Ara bé, després existeix un Títol II anomenat: «La Corona», on se'n va a l'aigua tota l'argumentació anterior. No érem tots iguals? Llavors per què hi ha una determinada família amb privilegis que no pot tenir cap altra família? Com s'ha dit alguna vegada, la pròpia Constitució té aspectes anticonstitucionals! La pròpia Constitució ja ho diu que no tots som iguals, així doncs, de què s'estranyen?

Desiguals i corruptes, radiografia de l'Estat a què estem sotmesos. N'hi ha per posar-se a córrer i marxar ben lluny!

Escòcia, un pas endavant. I Catalunya?

La confrontació democràtica està servida «nord enllà,/ on diuen que la gent és neta/ i noble, culta, rica, lliure,/ desvetllada i feliç!», com va dir el poeta. N'estic segur que, com a mínim per als qui ens interessa la política, a Escòcia vénen temps molt interessants. I serà un espectacle assistir a la contesa de legitimitats democràtiques ben enteses ―i ben exercides― per part dels governs del Regne Unit i d'Escòcia. I és que el que hi ha en joc no és pas cap minúcia.

Des que el passat mes de maig les eleccions al Parlament escocès de Holyrood van donar una victòria claríssima, aclaparadora i històrica al partit nacionalista-independentista escocès de l'SNP l'horitzó d'un referèndum d'independència ha anat prenent nitidesa. Ja després de la victòria, finalment amb majoria absoluta, el líder de l'SNP, Alex Salmond, va apressar-se a anunciar la voluntat d'organitzar un referèndum d'autodeterminació abans de finalitzar la legislatura.

Lluny de la resposta que ens podríem imaginar del govern espanyol de torn davant aital ofensa a la unitat de l'Estat, el govern de David Cameron no va oposar-se a la celebració del mateix, entenent que aquesta era la voluntat dels escocesos. (És trist celebrar una actitud demòcrata que hauria de representar una característica habitual en el comportament dels polítics.) Tot i la victòria de Salmond i l'SNP no cal oblidar l'efecte distorsionador que tenen els sistemes majoritaris en la composició de les cambres de representació. No obstant això, el resultat va ser clar i l'SNP va guanyar les eleccions en vots i escons. (Per cert, no puc estar-me de comentar la gràcia que fa que el nom de l'Estat matriu d'on volen marxar els escocesos sigui Regne Unit...)

I ara què? Tothom sap que el temps va a favor del procés d'independència i és per això que Cameron intenta apressar els terminis perquè, a dia d'avui, no està tan clar que Escòcia assolís la independència. Salmond, però sap que la crisi allunya els escocesos de la City i els acosta a l'autodeterminació si segueixen demostrant el pragmatisme amb què han sabut dirigir els assumptes públics des del poder regional que ostenten des de 2007. Les enquestes diuen que si es fes demà probablement el referèndum es perdria. Només un 35% (aprox.) dels escocesos votarien que sí, mentre que un 40-45% dirien no; la clau, com sempre, la tenen  ―tindran― els indecisos.

I davant de tot això és quan jo em pregunto què carai estem esperant nosaltres a fer aquest pas. Els esocesos estan tenint la valentia i el coratge polític de creure que són capaços de tirar-ho endavant tot i tenir menys suports i raons menys potents que les nostres. Ells no pateixen un dèficit fiscal asfixiant (que, per cert, alguns nacionalistes recolzen a Madrit), no estan constantment en el punt de mira ni són la causa de tots els mals, tenen menys suport en les enquestes, etc. Què esperem? Hem de deixar que ens arruïnin, ens empobreixin i ens espoliïn en tots els sentits abans de marxar? Jo crec que no.

Necessitem valentia i orgull, creure'ns que som capaços d'aconseguir-ho, sense això no hi arribarem mai. Perquè si esperem que el suport a la independència vingui més pel desencant de la ciutadania amb Espanya que per la il·lusió de construir quelcom nou, útil i amb força, el present i futur de Catalunya és i serà mediocre. I per això necessitem líders sense por i segurs de fer el més correcte, que no pensin només en l'endemà sinó més enllà. Només amb l'energia que siguem capaços d'abocar en aquest nou projecte serem capaços d'engrescar més i més gent, a Escòcia ho saben. Si ens dediquem a esperar i esperar el moment adient, aquest no arribarà mai, perquè haurà mort a la poltrona des d'on esperava que comencés una batalla que ningú es va recordar de convocar.