Yes, you could...*

La política d'un país foraster és difícilment comprensible per als qui no hi resideixen. Tot i així, és massa temptadora la possibilitat d'opinar sobre allò que fan a fora de casa. A la gent li encanta parlar de Cuba, el Regne Unit o Kuwait (per posar 3 exemples dispars) des del punt de vista que li genera la seva pròpia cultura política, sense tenir en compte que en cadascun d'aquests llocs serà completament diferent. És cert, i jo tampoc no me'n puc estar. La carn és feble... Fets els advertiments —i assumint les crítiques—, passem a la qüestió.

Que decebedora està essent la (¿pre?)campanya electoral dels EUA entre Mitt Romney i Barack Obama! Que lluny queden (i que ràpid que han passat els 4 anys) els eslògans d'esperança que venia el primer aspirant negre a la Casa Blanca. Jo encara recordo que procurava guardar els seus discursos, de fet encara són per casa. Van ser unes eleccions històriques que van mostrar la creixent normalitat de les minories i van fer néixer un nou grup d'extremistes, el Tea Party. (Què se n'ha fet de Sarah Palin?)

I després de vendre esperança, se n'ha pogut recollir molt poca; massa fum per a algú que prometia major igualtat i una nació menys dividida. Probablement no és (tot) culpa seva, es van posar més esperances de les degudes sobre la seva persona i fins i tot se li va entregar un Nobel immerescut —perquè encara no havia (ni ha) fet res per merèixer-lo. La gent va oblidar que simplement era un home, un president més dels EUA. El món va voler veure en ell un successor de F.D. Roosvelt i, amb prou feines s'han trobat un Jimmy Carter qualsevol.

Obama no es pot dir, no obstant, que no ho hagi intentat. Ha sabut redefinir la posició dels EUA en un marc multilateral en les Relacions Internacionals, renunciant a l'unilateralisme de l'era Bush Jr., i va aprovar la reforma sanitària més important dels darrers 50 anys —per més que descafeïnada, ja és més del que van aconseguir els seus antecessors.

«Mai hem estat simplement una col·lecció d'individus ni una col·lecció d'Estats vermells i Estats blaus. Som, i sempre serem, els Estats Units d'Amèrica.» El gran fracàs d'Obama rau precisament aquí, en la incapacitat de progressar en aquesta direcció. (No diré complir-ho perquè cal ser realistes!) Durant el seu mandat l'antagonisme entre Partit Republicà i Demòcrata s'ha eixamplat com feia temps que no passava. Suposo que és per això, fastiguejat i frustrat per no haver pogut complir amb un dels seus principals somnis, que ara es dedica a fer una campanya anti-republicana, en contra del que sempre havia predicat: la necessària entesa entre republicans i demòcrates per assolir una millor presa de decisions polítiques.

En definitiva, el president Obama perdrà les properes eleccions, però els republicans no seran capaços de vèncer el fantasma del personatge, del candidat Obama. Un fantasma que persegueix el president, recordant-li cada dia tot el que hauria d'haver estat i que difícilment podrà aconseguir.


*Sí, podries...