Cada vegada som més

En el seu article «Del Tribunal Constitucional a la independència. Passant pel Québec.» Jordi Pujol entén que si seguim tal i com fins ara, la història de Catalunya no tindrà un final feliç. És només quan els pobles tenen la capacitat de triar cap on volen anar que tenen possibilitats d'arribar a bon port; un poble tutelat mai acabarà la travessia perquè serà engolit per les onades que espera que el portin a destí. El dret a la llibertat només s'assoleix amb llibertat d'acció, cal prendre el timó i defensar-se de l'embestida de les onades. I això és precisament el que ens diu el President Pujol. Les coses per a Catalunya només poden anar a pitjor dins del marc espanyol. La solució, difícil i complicada, és la independència ―i ho diu un home que mai havia cregut en la independència de Catalunya―; ara bé, el que ens espera si no prenem aquest camí serà molt pitjor. L'afirmació és, a més, taxativa, assegurant que els nacionalistes catalans  ―els qui de debò s'estimen la Catalunya present i futura― ja no tenen raons per a no ser independentistes; és més, per a un nacionalista català ja ha esdevingut impossible seguir defensant l'encaix català en aquesta Espanya del café para todos (de la qual ara, per por, ja comencen a renegar des de Madrit). ¡El cafè aigualit ja se'l poden confitar!

Ja ho diuen que és en  moments de crisi quan es produeixen els grans canvis en la Història. Per sort o per desgràcia, ha calgut que fos aquesta maleïda crisi econòmica ―unida a una esclaridora sentència del TC― qui ens fes adonar de la fal·làcia en què ens han volgut fer creure que vivíem: l'Espanya plurinacional no ha existit mai, i no hi han cregut ni els que en teoritzaven. Ens ho han dit ras i curt: no hi ha lloc per a la Catalunya que voleu en la nostra Espanya. Ens han amenaçat: o canvieu o us anirem canviant a base de sentències; i com que saben del tarannà pacífic i tranquil dels catalans, estaven segurs que en un Estat de Dret acabaríem acatant les seves lleis.

Ara bé, han oblidat que als catalans una de les coses que més ens emprenya són els greuges en el terreny econòmic. L'intent de recentralització, el límit en la despesa pública, el veto a emetre deute públic i, finalment, la reconversió del nostre model tradicional de caixes en bancs. Ah, per aquí sí que no hi podem passar. Les elits polítiques i, sobretot, les econòmiques catalanes no poden veure amb bons ulls aquesta ingerència prepotent espanyola. L'economia mana, i si políticament Catalunya no va bé, econòmicament tampoc hi pot anar; i viceversa, que ja se sap que política i economia solen anar massa lligades. Senyors, la funció s'acaba. Ja n'hi ha hagut prou de fer el paperina pidolant infraestructures i aguantant el menyspreu espanyol per tot allò que és català (vegeu si no ―i a tall d'exemple― el boicot al cava). El futur de la nostra economia perilla en un marc espanyol hostil.

Cada vegada som més, i cada vegada serem més els qui picarem amb el puny damunt la taula i direm: PROU! No per odi a ningú, sinó perquè volem arribar al port on ens esperen uns nous reptes i problemes (que també hi seran) que seran nostres, però volem afrontar-los amb totes les eines i amb llibertat de moviments. Ara ja han deixat de tenir sentit les mitges tintes. La societat catalana ha madurat, a base d'hòsties (amb perdó), de travetes i de punyalades per l'esquena. Del "vull però no puc perquè em preocupa el que diran", hem de passar al "vull i, si tots volem, podem fer una societat tranquil·la, justa, que promogui el progrés per a tots els catalans, sense distincions, i sense haver de demanar permís a ningú". El fracàs de la via autonomista és cada dia més visible i la solució es presenta ―per a cada vegada més gent― cada volta més nítida a l'horitzó. El que ens ha vingut a dir el Molt Honorable ―tot parafrasejant a Torras i Bages― és que ¡Catalunya serà independent o no serà!
Així sia.