Responsabilitats polítiques

La política no és un joc sense regles on val tot per destronar el contrincant i/o esgarrapar uns quants vots. En els últims temps sembla que això s'està oblidant. I no parlo només a nivell català o estatal, els efectes s'han fet notar arreu. L'últim cas l'hem conegut aquests dies arran de l'intent d'assassinat de la congressista Gabrielle Giffords, congressista demòcrata dels EUA, que va acabar en una massacre.

Aquest succés ha commocionat l'opinió pública nord-americana, que ha vist com el tens cos a cos polític entre demòcrates i republicans (sobretot amb l'extremista i polèmic Tea Party) ha desembocat en una tragedia. Tot i això, aquesta és la visió més fàcil i simplista que podríem extreure del fet. No obstant això, cal dir que, presumptament, l'autor dels fets és un home inestable i que s'havia obsessionat amb la congressista després que ella no li contestés una pregunta uns anys enrere. Aquesta massacre no ha estat un crim polític en tota regla, cal tenir-hi en compte moltes altres variables (les polítiques també, evidentment).

I encara que potser sense la imatge de les dianes que va difondre Sarah Palin, el crim s'hagués comès igualment, no podem deixar de preguntar-nos sobre l'efecte que ha pogut tenir sobre l'acció. Ho sento, però no puc deixar d'expressar la meva indignació davant unes actuacions més pròpies d'estaments militars que de la classe política. Els polítics no haurien de promoure la confrontació entre els seus ciutadans i, encara menys, l'odi cap als representants legítims d'una part de la població. Cal recordar que aquests diputats assumeixen el compromís d'establir el millor escenari possible per a tots els seus compatriotes. És immoral i completament rebutjable tot el que està fent el Tea Party. Encara que totes les opcions polítiques són respectables, quan aquestes es dediquen únicament i exclusiva a atacar els seus oponents, la democràcia perd la seva essència: el diàleg, la recerca de punts d'arribada comuns. Hem de fomentar la democràcia en base al diàleg, no en l'acusació desenfrenada i en l'atiament de l'odi envers als qui són diferents. Cal tenir en compte la imprevisibilitat de les conseqüències que poden derivar dels nostres actes. L'odi només comporta situacions negatives que fan anar enrere la societat; en canvi, la democràcia,  basada en el diàleg i la recerca de punts de confluència, és l'únic que pot fer avançar harmònicament les societats.

A Europa, per sort, els partits d'ultradreta, xenòfobs i intransigents continuen essent una minoria, pràcticament invisibles però, tot i així, latents i en auge. I si no, recordem els casos de Plataforma per Catalunya de les eleccions del 28-N, del Front Nacional de Jean-Marie Le Pen a França, o dels "Demòcrates de Suècia". És molt preocupant l'ascens de grups que no veuen el diàleg com la via (és l'única que existeix) per al progrés de la seva nació, i opten pel que és més fàcil: acusar amb el dit aquells que són diferents, que pensen diferent, que resen diferent, etc. Cal anar amb molt de compte amb aquests missatges fàcils, que connecten amb la població més desafavorida ―i sovint la més desorientada― en una època incerta. Amb la proliferació de sistemes de comunicació instantanis (Facebook, Twitter...) tothom es veu capaç de llançar les seves idees a l'aire, sense parar a pensar en les conseqüències que poden comportar. Que la informació sigui tan fàcil de circular ens ha de fer més desconfiats que mai, cal estar molt atents, no podem deixar-nos dur per les primeres impressions. No tot és tan simple com ens ho plantegen.

És tasca dels governants i polítics en general dur a terme un diàleg responsable i, per mitjà d'aquest, refutar sistemàticament les idees d'aquests grups; condemnar l'odi i impulsar el diàleg, evitar els enfrontaments personals i estimular la feina conjunta, oblidar diferències i centrar-se en els acords. No els ho posem més fàcil, d'aquesta només en sortirem si remem tots en direcció al mateix port, la ruta a seguir no és tan important.

En política, les victòries mai són fruit de la derrota dels rivals, sinó de la capacitat de convéncer i d'establir acords, precisament, amb els qui pensen diferent.