Fins ara vivia enganyat. Sempre havia sentit que la Constitució espanyola de 1978 era quelcom sagrat i intocable. (Sense acabar d'entendre-ho ni compartir-ho.) Després vaig entendre el perquè, quan vaig comprovar quins eren els mecanismes per reformar-la. Les majories reforçades de 3/5 parts tant a Congrés i Senat feien complicadíssima qualsevol reforma, vist el bipartidisme clar que domina la política espanyola. Només un acord entre PP i PSOE ho feia possible, i això semblava força improbable vista la forta divergència ideològica entre ambdós i per electoralisme, ja que un acord amb el partit de l'oposició perjudicaria el partit que governés en aquell moment.
Avui, però, sembla que ja s'ha superat. Avui hem pogut comprovar que l'entesa entre PP i PSOE és més fàcil que mai. Hem vist com, a l'hora d'obeir dels dictats dels pilars de la UE o a l'hora d'enfrontar-se als "nacionalismes perifèrics", l'entesa és ben fàcil. Molt bé, les regles de joc són aquestes: els dos partits sumen més de 3/5 parts i poden reformar la Constitució al seu gust.
On queda, però, la democràcia? Algun d'aquests partits duia aquesta reforma al seu programa polític? No, evidentment. I en quina posició quedaria una Constitució que —en teoria— representa la voluntat popular de la ciutadania. Pels terres, qualsevol persona que no sigui un economista o que representi els interessos dels mercats, entendrà que aquesta reforma exprés és totalment antidemocràtica; no en la forma (legalment...) però sí en el fons. Per poder assolir un consens entre la població cal un debat pausat i temps. Justament el que no volen els mercats.
Això és precisament el que no es vol, obrir debats, perquè aboquen a l'esclat de la caixa de Pandora dels grans defectes que ens han llegat una Constitució postfranquista i 30 anys de democràcia. Però és que precisament la força de la democràcia resideix en el fet que sempre és millorable. I cada vegada hi ha més gent que ho demana, que es mobilitza, que clama per un sistema més just i més proper al de les seves expectatives.
El gran problema és que a les Espanyes no es creu ni en la democràcia, ni en el debat, ni en l'entesa. Només es creu en la imposició —en els darrers anys una imposició tenyida de democràcia, això sí—, i només cal saber una mica d'història per comprovar que Espanya deu ser un dels Estats amb més cops d'Estat en la seva història... I per això cada volta som més els desencantats.
«El dèficit democràtic genera independència», diu Jaume López en aquesta entrevista. I té raó. L'independentisme avança per diverses raons, però de les dues principals ja n'he parlat. En primer lloc, l'econòmica; no oblidem que la reforma constitucional escanyarà més els pobres recursos migrats d'una Catalunya espoliada. En segon lloc, el dèficit democràtic; una raó que porta a creure que segurament en molts aspectes un nou Estat Català seria capaç d'afrontar millor segons quines situacions, pel major bagatge democràtic que ha acreditat Catalunya.
Ah, sí. I una tercera: la identitària. Ja se sap que qui té una llengua té una identitat. I mentre aprofiten que tothom està pendent de la reforma constitucional aprofiten per colar-nos un altre gol per l'esquadra: el castellà serà llengua vehicular a Catalunya.
Qui continua pensant que encara no toca?
