Parlarem al camp

3 de 4

Tres duels ―i a sobre tan rellevants!― en tan pocs dies ens han fet embogir una mica a tots. Quin meravellós espectacle que dóna el futbol, perquè, com diu el tòpic, el futbol és com la vida. Diria més, l'esport recull en un temps limitat les pressions i les decisions que després hem d'acabar prenent a la vida; és el petit teatre de la vida. I, al final, acaba guanyant qui més treballa, qui més s'ho mereix. Hi ha una certa justícia poètica en l'esport, suposo que això ens meravella una mica a tots. (Alguns, fins i tot, s'ho acaben prenent tot una mica massa a pit.)

Barça

Em sento orgullós de formar part de la immensa munió de seguidors blaugrana que cada dia hem sortit de casa amb el cap ben alt, orgullosos del nostre equip, perdi, guanyi o empati. Ser del Barça és admirar un equip que no es rendeix mai, que té un estil de joc propi, que surt a guanyar, que juga bé i fa meravellar la gernació de seguidors que els segueixen per la televisió, per la ràdio o, els més afortunats, en directe des del camp. Admirem a en Pep Guardiola (quina roda de premsa més magistral!!), perquè el que ha fet és, fins un cert punt, fàcil amb la gran qualitat de la plantilla que tenia; ara bé, no oblidem que, en l'esport, no només cal ser bo, cal demostrar-ho en el dia a dia. En Josep Guardiola ha sabut transmetre la cultura de l'esforç, la humilitat, la companyonia, l'orgull de lluir una samarreta blaugrana a unes estrelles que podrien haver pensat que no els calia. Sóc del Barça, ara més que mai.

Madrid

El Madrid és un dels grans, i ho ha estat durant molts anys. Així ho testimonien els centenars de títols que llueixen a les seves vitrines (i no penso parlar de les circumstàncies en què els van guanyar, perquè és simplificar massa el tema). I la seva ―milionària― plantilla actual està plena de grandíssims futbolistes. Tenen un entrenador que ha demostrat que, quan vol, és capaç de fer bons plantejaments tàctics. Per això crec que és un insult a l'espectacle la manera com han jugat aquests últims enfrontaments. Són capaços de jugar millor del que han demostrat fins ara, exceptuant potser la 1a part de la final de Copa. Jugar a tallar el joc del rival és fins a cert punt acceptable (encara que no ho considero adequat); ara bé, el que és inacceptable és la duresa i la ràbia amb què es produeixen les accions per tallar el joc. I alguns encara es pregunten el perquè de les coses. En el teatre del futbol, alguns no saben acceptar el paper de secundaris i s'emborratxen de faltes i entrades criminals que els acaben destruint; d'altres, s'hi senten a la seva salsa... teatro del bueno. Diuen que el Madrid havia tingut una cosa que en diuen señorío, més els valdria recuperar-ho si volen deixar de fer el ridícul.

D'altres fets

No m'agrada barrejar política i futbol, però us voldria recomanar que llegíssiu aquest article de la CNN, en què fan un paral·lelisme entre les relacions Madrid-Barça i les relacions Espanya-Catalunya. El futbol esdevé una bona eina per explicar Catalunya al món, i si és el Barça qui representa Catalunya, jo ja estic tranquil.

Visca el Barça i visca el futbol!

Compte enrere

Del diumenge 13 de setembre de 2009 al diumenge 10 d'Abril de 2011. Aquestes dues dates seran recordades llargament per tots els catalans, els d'avui i sobretot els que vindran, que les hauran d'estudiar a història. Una perquè va trencar un tabú, i mai podrem agrair mai prou a Arenys de Munt el favor que va fer a l'independentisme, l'altra perquè culmina un procés de mobilització ciutadana sense precedents. Mobilitzar 70.000 persones, voluntàries totes elles, no és fàcil, és pràcticament una proesa.

I diumenge s'acaba tot, tot i que diuen que sempre comença alguna cosa després d'un final. Esperem que així sigui. És cert que la Consulta del 10A no és vinculant, no hi haurà una causa-efecte clara i evident. Però una àmplia participació pot suposar dues coses: primera, que s'encengui l'espurna política real per iniciar el procés cap a la independència, i segona, que es faci un toc d'atenció a la classe política apoltronada: els ciutadans, si volen es poden organitzar i fer la feina molt millor que ells (en un duel Hereu vs Alfred Bosch sempre guanyaria el segon, com a organitzadors de consultes parlo). Així, referent al primer aspecte, serà curiós veure com expliquen els dirigents un vot afirmatiu en la consulta i el negatiu en un tràmit parlamentari. ¿Com ho justificarà el Molt Honorable?

Diumenge serà una festa de la democràcia, la real, la participativa. Una democràcia de base pura i dura, que sembla que molesta a alguns partits perquè és un tipus de democràcia que escapa del seu control. Així, PP, PSC-PSOE (¿existeix un PSC?) i C's criden a l'abstenció. Això no es pot votar. La meva pregunta és ¿això atempta contra algun principi humà bàsic?, ¿oi que no? Doncs endavant, tornem-hi amb les esquizofrènies del polítics. ¿Com justificaran aquests partits la seva crida a votar a les properes eleccions municipals? Ells sols es desacrediten. Tot per al poble però sense el poble (¿us sona?); el poble només quan els interessa. N'hi ha ben bé per llogar-hi cadires...

Però bé, no ens fem mala sang, aquest diumenge sorim tots al carrer per expressar la nostra opinió: Sí, No o en Blanc. Perquè el que és vital és que demostrem la nostra força com a poble, com a ciutadania oberta i respectuosa, però alhora plural. Sense fractures, es pot votar sí a la Independència i té el mateix valor que un No. I si la majoria ho vol, doncs endavant. Potser és això el que els fa por, que parlem alt i clar.

Jo seré en una taula, recollint vots per traduir-los en un missatge clar i concís, allò que massa sovint no aconsegueixen les urnes oficials.

¡Fem córrer la indignació! *

Diu Stéphane Hessel, en el seu petit assaig Indignez-vous, que ―textualment― «le motif de la résistance c’est l’indignation». La indignació porta a la resistència, a la lluita contra la injustícia. Suposo que és el que ens ha portat a tots els que escrivim en aquest bloc, i a molts d’altres, a considerar-nos independentistes. Per què? Cadascú tindrà les seves pròpies raons: culturals, sentimentals, econòmiques, pràctiques… Tant li fa, totes les raons ens han dut a rebel·lar-nos contra la injustícia, a indignar-nos i a compartir un horitzó comú, una meta que volem atrapar. I, si algú té la culpa de l’auge de l’independentisme, és qui ha alimentat aquesta situació en què cada vegada més catalans ens sentim indignats. Perquè vivim en un Estat que no només no ens aprecia, sinó que a sobre ens menysprea (a la nostra identitat, que ja se sap que Barcelona és bona si la bossa sona).

Hessel entén que les raons per indignar-se són cada volta menys clares, en un món molt més complex. Per sort, a Catalunya cada vegada hi ha més joves que veuen que la injustícia de ser català en un Estat intolerant com l’espanyol és insostenible, i això els indigna. Perquè només cal buscar una mica al nostre voltant per trobar aspectes a millorar. Vivim envoltat de motius d’indignació i, darrerament, és sorprenent com cada vegada ens arriben més notícies que aconsegueixen augmentar la nostra indignació, fins i tot quan semblava que això ja no era possible. Només cal que sapiguem obrir els ulls i veure que hi ha aspectes pels quals val la pena lluitar. Com diu Hessel, «cherchez un peu, vous allez trouver».

Cada generació ha tingut la seva pròpia lluita, els seus motius per enfrontar-se a determinades realitats. Sembla que la globalització ha adormit els instints d’indignació. Abans era fàcil saber qui eren els enemics: la distinció entre bons i dolents era molt més precisa. Avui, aquesta distinció ja no és tan clara. Molt sovint hi ha aspectes que ens indignen, però ens costa canalitzar la nostra lluita cap a persones, ideals o institucions concretes. Podríem dir que els dolents han aprofitat la globalització per difuminar-se. Per sort, nosaltres encara sabem a qui hem de dirigir la nostra indignació.

Els nostres avis van defensar la República, els nostres pares clamaren per la Transició a la democràcia, ara ens toca a nosaltres demostrar que volem la Independència. Sabem on ens dirigim, i sabem perquè ho fem. Ara l’únic que ens cal és combatre la indiferència dels nostres conciutadans, amb bones raons. Amb la millor manera de resistència no violenta: apel·lant a la democràcia. A la capacitat lliure i sobirana del poble de Catalunya de decidir el seu futur. La millor manera de fer progressar el nostre projecte és fent córrer la indignació. Aquesta és la nostra raó de ser.

Catalans, apel·lem a la indignació!

*Article publicat originalment al bloc de Joves de SI