Una tercera via per al socialisme

L'últim capítol de la política catalana ens ha deixat la dimissió de Pere Navarro, també dit "el federalista". No podem dir que sigui una gran pèrdua per a la política catalana. Com a diputat i líder (per dir-ho d'alguna manera) del PSC, no ha estat capaç d'aturar l'enfonsament electoral del seu partit en cap dels darrers comicis; i a nivell parlamentari no s'ha destacat per presentar alternatives a l'acció de govern de CiU ni per la concreció del seu gran tòtem: el federalisme ―si algú descobreix de què va que truqui al carrer Nicaragua. Tampoc no es pot dir que perdem un gran orador, així que humilment li podem dir #simiribonanit!

Però deixem estar les necrològiques. Un dels elements destacats de la dimissió d'en Pere Navarro ha estat que alguns destacats membres de l'opinió publicada i alts dirigents socialistes han defensat que cal implantar el PSOE a Catalunya. Així, hi ha qui defensa que s'ha de posar fi a l'anomalia històrica que ha suposat l'existència del PSC (pe-essa-ce, no pessecé, ¿o sí?) com a partit diferent del PSOE. Tot i que orgànicament el PSC no depengui directament del PSOE en els últims anys tampoc ho ha demostrat. El que realment volen els qui ho demanen és poder influir més en la composició de l'executiva del PSC. Ara bé, és necessari dividir les dues ànimes? S'ha de triar necessàriament entre conllevància o independència, no hi ha tercera via en el socialisme català? Doncs sí, podria haver-n'hi.

En sistemes polítics multinivell és fàcil que es donin efectes de contaminació entre diferents arenes electorals. L'exemple més clar el trobem en el fenomen conegut com a vot dual, que caracteritzà la política catalana entre els 80' i els 90': individus que votaven el PSOE a les generals i CiU a les autonòmiques perquè consideraven que representaven millor els interessos a defensar en cada nivell polític. Sabent que els individus ens replantegem el vot en funció del tipus de comici, per què no plantejar diferents marques electorals per als diferents tipus d'eleccions. De fet, al Canadà ho fan així, i és una manera d'evitar contradiccions i contaminació entre eleccions. 

La tercera via, per tant, es basaria en establir una branca regional del PSOE a Catalunya però que només es presentaria a les eleccions al Congrés mentre que el PSC mantindria la seva independència i idiosincràcia per poder presentar-se lliurement a les eleccions catalanes sense ingerències del PSOE. S'acabaria ràpidament el debat sobre el grup propi del PSC al Congrés, el PSC es podria alinear sense problemes al costat del dret a decidir, etc. Al Quebec tots els partits tenen dues "marques" electorals, fins i tot els independentistes: el Parti Québecois es presenta a les provincials (autonòmiques) i el Bloc Québecois a les federals (generals).

És evident que això, com totes les terceres vies que es proposen darrerament, no té gaires possibilitats de prosperar. Potser si s'hagués aplicat fa uns anys, el socialisme català no seria on és, però ara per ara l'únic futur que se li pot augurar al PSC és la residualització política. No és una qüestió de lideratges, sinó de fons, de projecte, d'idea de país. En això el socialisme català està hipotecat, i sembla difícil que trobin cap Ada Colau que els vulgui rescatar.