Terroristes que ho són i d'altres que ja no

Dilluns, a les notícies, apareixien centenars d'estatunidencs anònims cridant embogits U-S-A, U-S-A! Per què? Doncs perquè les forces militars havien matat Obama..., dic, Ossama Bin Laden. El terrorista més buscat durant tota una dècada va morir en unes condicions poc clares, partint de la base que les versions que ha anat donant la Casa Blanca han estat contradictòries.

Doncs bé, aquest episodi m'ha fet reflexionar sobre alguns temes. En primer lloc, ¿quina havia de ser la meva reacció davant aital notícia? ¿Me n'havia d'alegrar, ho havia de celebrar? Vist l'ambient que regnava a tot el món, em vaig quedar sorprès que tantíssima gent celebrés l'assassinat d'un home. Aquest home era un criminal, un gran criminal. Però potser per això no mereixia més ser jutjat i condemnat per un jurat tal i com es va fer amb els criminals nazis? Particularment no me'n vaig alegrar pas que l'haguessin matat. Vaig celebrar que el criminal no pogués ordir més plans contra la seguretat de la resta d'humans, però em va fer molta ràbia que només hagués pagat la seva trajectòria amb la mort.

En segon lloc, crec que s'ha sobredimensionat la notícia. El setmanari Times va arribar a comparar la mort de Bin Laden amb la mort de Hitler. Si us plau, algú creu que mort el gos, morta la ràbia? La mort de Bin Laden no suposa la mort del terrorisme islamista, si més no, no a curt termini. Els mitjans han tractat la notícia com si el gran i últim objectiu de la lluita contra Al-Qaeda hagi estat la fita d'assassinar-ne el cap més visible. Replantegem-nos-ho; la principal manera de lluitar contra el terrorisme no és a través de les armes, el terrorisme es combat amb democràcia i transparència.

Parlant de democràcia i terrorisme, per desgràcia, a l'Estat on vivim en tenim una certa experiència. Les relacions entre aquests dos conceptes són un dur combat on el terrorisme sap que té les de perdre. A ETA li ha costat força temps, massa temps, i massa víctimes entremig reconèixer que els seus ideals els ha de defensar a les urnes, i deixar les armes per sempre. La banda, debilitada i pressionada per cada vegada més sectors socials, sembla que ha pres la determinació total de desaparèixer.

Bildu, la coalició de partits abertzales que condemnen la violència, recull la lluita dels ideals de la banda i els canalitza de manera democràtica i respectuosa. Com ha de ser! Però sembla que a una bona part de la societat espanyola no li sembla bé que els grups amb idees diferents a les seves es pugui presentar a les eleccions. Condemnant la violència aquestes idees tenen la mateixa legitimitat de presentar-se a les eleccions que qualsevol altra. El que no pot ser és deixar un percentatge prou elevat de la població basca sense la possibilitat que un partit els representi políticament.

¡Democràcia!, per davant de tot. Celebro que el TC a vegades sigui capaç de prendre decisions que facin la nostra democràcia més propera a Europa que a Costa de Marfil. La independència es construeix, si hi ha consens, des de les urnes, i re ni ningú pot tallar les ales dels pobles que volen ser, si volen ser en pau amb la resta.