El primer gest, el més necessari*

Peace, peace, peace! Peace in the world, peace against wars. - Pau Casals

ETA abandona definitivament la violència. Alegria generalitzada, eufòria en alguns casos. Desconfiança, incredulitat i impassibilitat en alguns altres. Una nova passa, una d'important, però encara no hem arribat a la meta tot i que ja la veiem a l'horitzó.

No es pot negar que entrem en una nova etapa per a Euskal Herria, per la seguretat a l'Estat espanyol i a Europa i, sobretot, una nova etapa per a la democràcia i la seva relació amb els moviments independentistes.

No ens podem estar de denunciar i criticar la lentitud amb què s'ha arribat a aquest punt. Més de 50 anys d'existència, 30 d'ells en democràcia, no han servit més que per provocar dolor i danys. No podem dir que no han servit a la causa basca, el conflicte armat ha internacionalitzat el conflicte però a un cost inassumible per a la societat basca. En aquest cas, el fi no pot justificar mai els mitjans quan aquests són per la via armada. Ara bé, vist amb certa perspectiva històrica ―i sense ser un expert del tema―, si bé es pot arribar a entendre l'aparició d'ETA en un context dictatorial i repressiu com el del franquisme, és inadmisissible que la seva actuació es perllongués en l'etapa democràtica, en què la llibertat per defensar qualsevol postura ―incloses les independentistes― era un fet, dèbil però existent. ETA ha existit més anys sota democràcia que sota franquisme i, malauradament, sota el beneplàcit d'un cert sector social d'Euskadi.

Per sort, en els darrers temps aquest suport s'ha vist reduït a favor d'opcions abertzales que han virat cap a un sobiranisme cívic i plenament democràtic. L'aparell polític ha entès que no podia ser només una part del moviment d'alliberació nacional, sinó que era l'única part amb possibilitats reals d'assolir l'objectiu desitjat. Aquest viratge de plantejament ha estat àmpliament recolzat per la societat civil basca, mostra d'això n'ha estat l'èxit de la plataforma Bildu en les darreres eleccions municipals i que probablement es repetirà amb Amaiur. Tot això sumat a un debilitament econòmic, personal i de recursos al si de l'organització etarra, degut a l'ofegament a què ha estat sotmesa per les forces de seguretat espanyoles i basques. El fet que ja no només els de fora els combatin, sinó que els qui abans els donaven suport ara els girin l'esquena ha acabat provocant el fi de la violència.

L'únic problema és que la pau s'haurà d'establir amb l'únic partit polític que en els darrers temps de voluntat conciliadora per la banda abertzale s'ha negat a parlar, el Partit Popular. Ho ha demostrat fins i tot en una conferència internacional amb personatges de talla mundial, fet que mostra o bé poca talla democràtica o bé un tacticisme electoralista (execrable); esperem, pel bé de tots i del País Basc, que sigui això darrer.

Un fi de la violència que es produeix sense haver assolit els objectius que en van provocar la fundació, però que allisa el camí i assenta unes bases per facilitar aquest objectiu i que sigui possible en un termini no gaire llunyà.

Avui, per fi, es pot dir Gora Euskal Herria Askatuta dins un marc democràtic desvinculat a qualsevol reminiscència terrorista. Això farà créixer els adeptes a la causa abertzale, alegrem-nos-en perquè la democràcia cada vegada tingui més alternatives i més fortes!

^* En cap moment es parla de pau, perquè aquesta no consisteix únicament en l'absència de conflicte armat.