Una jornada reivindicativa

Catalunya 4, Hondures 0.

Un altre any ens hem de conformar a poder veure la nostra selecció de futbol jugant un insuls partit amistós  ―camuflat rere el nom de Trofeu Internacional Catalunya―, el partit de costellada que diu tanta gent. I per a més inri, en 28 de novembre, facilitant els acudits a aquells que fan campanyes de desprestigi envers les nostres seleccions nacionals.

Vaig anar al camp, sí. Vaig vibrar amb l'ambient, sí. Vaig cridar els gols de Coro, Sergio García i Bojan (2), sí. Vaig animar la selecció al crit de Caaa-ta-lu-nya, sí. vaig cantar l'himne nacional amb la senyera alçada, sí. Però, tot i això, tornava a casa amb un sentiment agredolç. 

Content perquè un any més ens vam donar a conèixer, vam fer sentir la nostra veu al món. Els hondurenys que ahir van venir a jugar, tornaran al seu país i explicaran que en el partit d'ahir van poder veure que Catalunya és una altra cosa, no és l'Espanya de la roja.

Però trist perquè  ―tot i que ens agrada fer-ho veure― no podem ser plenament lliures, no podem viure la nostra cultura i el nostre país en plenitud.

Hem anat a veure un partit amistós perquè no renunciem al somni de veure la nostra selecció jugant en competicions oficials.

Ahir vam veure jugar Catalunya: fins a dia d'avui, només l'hem pogut veure jugar. Jugar és un verb que ens recorda la nostra infantesa. Jo voldria voldria conjugar el verb competir: Catalunya competint. La diferència entre jugar i competir és minúscula, però la barrera que les separa és immensa. És la tanca que separa una terra infantilitzada i tutelada d'una terra adulta, única responsable del seu destí. Petites grans diferències que marquen l'esdevenir dels pobles.

Mentre no puguem competir, però, cal continuar jugant com la millora manera d'alliberar-nos del jou que pretén que siguem una terra dominada. Jugar per demostrar que som capaços de competir; demostrar que podem vèncer seleccions de prestigi internacional. Hem de persistir, en l'esport i en tots els àmbits, sense oblidar mai que no som el que voldríem ser, a desgrat nostre, però que això no ens ha d'impedir treballar per acabar sent el que volem.